Avui dia ens pot costar de creure que, fa tot just tres segles, la fam generalitzada era un problema recurrent a l'Europa occidental. Tanmateix, era així.
Situem-nos de ple en l'Antic Règim, en una era preindustrial. El mitjà de transport més ràpid són els carros o carruatges estirats per cavalls i les distàncies, doncs, eren enormes.
Situem-nos en la França del segle XVII, on un 65% de la població són camperols, i la família mitjana és pobra i amb molts fills. Per menjar, tota aquesta població depèn completament de la terra, de l'agricultura, que és la base de la societat. I no era estrany que una mala collita fes estralls: els historiadors identifiquen 13 episodis de fam generalitzada al segle XVI, 11 al segle XVII i 16 al segle XVIII. Per posar un exemple, el 1709, amb la Guerra de Successió com a rerefons, un episodi de fam va deixar 600.000 morts a França.
Però, sens dubte, si el drama de la fam va desplegar alguna vegada el seu rostre més dur, va ser durant els anys 1693 i 1694.
França es trobava en guerra amb mitja Europa. L'hivern de 1692 va ser extraordinàriament fred i la primavera i l'estiu del 1693 van ser massa plujosos. Molts cultius van quedar destruïts i aquell estiu les collites van ser mediocres a tot França. Com a conseqüència, el preu dels cereals es va disparar. Al mercat de Les Halles, a París, una lliura de pa costava l'equivalent a tot el jornal d'un camperol mitjà. La malnutrició resultant d'aquesta situació va desencadenar, a més, una epidèmia de febre tifoide.
Els historiadors calculen que entre 1693 i 1694 la fam va causar 1.300.000 morts a tot el país. Una xifra que es revela molt més impactant si considerem que, en aquell moment, la població total de França era només d'uns 20 milions de persones.
La fam al Cantal
El Cantal, com a regió rural i agrícola, va patir durament els efectes de la fam. Molta gent sortia a récorrer els camins buscant alguna cosa per menjar. Prop d'Aurillac, als camps i les granges, s'hi veien pobres i captaires morts.
A Montsalvy, per exemple, una anotació al llibre parroquial ens indica que la població del poble era de 450 persones. L'any 1693 en van morir de fam 111 (!). El responsable de la parròquia va voler deixar escrit aquest testimoni colpidor, en què lamenta la fam, les malalties i la guerra, així com els tributs excessius que, a més, el rei imposava per a finalitats bèl·liques. El retrat que pinta és dantesc:
Dans le present Registre de 1693 sont écrits les mariages, baptemes et mortuaires de la present paroisse de Montsalvy, de quatre cents cinquante comunians. Il en est mort cette année cent onze de la famine, plutot que de autre mal. La famine étant comune dans les quatre provinces voisines, aussibien qu'une spece de peste et la guerre dans toute leurope. Les subsides ont eté si forts cette année que le Roy ou les ministres ne se sont pas contentés de taxer la noblesse et le tiers etat, ils ont porté la main jusques a lencenssoir come l'on dit, il nya pas eu de taxe quon ayt imposee sur les laiques que mrs les gens deglise nayent payee sous un nom emprunté et principalement mre les Curez, auxquels on a fait vendre toute largenterie qui était dans leurs eglises pour payer les taxes. Jusques mêmes à payer un tribut pour les droits de Registres des mariages, baptemes et mortuaires, le soubsigné en a payé pour le revenu de la some impostee deux cens de suitte, et la troisième annee il a fallu qu'il ayt payé soixante livres pour lamortissement de ceux Registres. Cecy est écrit affin que ceux qui seront a lavenir prient Dieu qu'un pareil temps ne reviene ou l'on était même en peine de faire porter les morts au cymetiere. Il falait que mrs les Curez les fissent enterrer dans les jardins ou au pié d'un arbre. Lors qu'il en mourai dans les villages, ne se trouvait personne qui voulut faire l'office du vieux Tobie c'est à dire qui voulut enterrer ou ayder à enterrer les morts; le lecteur remarquera encore que c'est cette meme annee que les vignerons du Vignioble del Fel estant presque tous morts de misere. Les vignes ont demeuré à travalier et nya eu presque rien et il est à apprehender qu'il ny en ayt moins a lavenir ne se trouvant personne pour les travallier.Al llibre parroquial de Ladinhac (d'on eren molts dels meus avantpassats de l'època) no hi trobem un testimoni tan explícit, però hi intuïm que el capellà estava desbordat: les pàgines d'aquell any són pràcticament un llistat de breus notes de defunció (de només una línia o dues cadascuna), com si el capellà no arribés a anotar-les totes. A més, algunes defuncions són anotades dues vegades en diferents pàgines, d'una manera que suggereix una situació caòtica i extraordinària.
Un exemple d'això és la defunció del meu avi vuitè Hugues Delpuech, que vaig localitzar fa poc. Hugues va morir el 24 d'abril de 1693 deixant com a mínim quatre fills, entre ells la petita Marie, de només 3 mesos. Això és tot el que en diu el llibre sagramental:
Aquesta informació no ens permet afirmar amb rotunditat que la causa de la mort fos la situació general de fam, però tenint en compte la joventut de Hugues i el context del moment, em costa creure que no hi tingui cap relació.
El següent fragment és la primera meitat d'aquesta mateixa pàgina, que ens mostra el tètric llistat de defuncions, algunes encara amb menys informació que la de Hugues:
I així seguiríem pàgines i pàgines. Com veieu, a la França de finals del segle XVII la vida podia ser veritablement dura. Per ara no tinc notícia de cap altre avantpassat meu que morís durant la gran fam de 1693-1694, però malauradament no em sorprendria descobrir-ne més entre algun d'aquests llistats tan plens de creus...
